GR-92.

dilluns, 16 de juny de 2008


Un mapa, dos amics i tres motxilles curulles de pensaments. A mida que anem fent via, les motxilles pesen cada vegada menys. Potser a causa del recorregut, de la bellesa del paisatge o que les cabòries compartides son més lleugeres i més fàcils de portar.

Començo a acusar el cansament. Em costa caminar, sento les meves passes més lentes, fa molta calor i encara falta molt per arribar. En algun moment miro endarrere, potser seria millor girar i tornar pel cami que conec, el recorregut fet, el trajecte curt, la via fàcil.


Toca decidir, i miro endavant, m'adono que no soc com tu, se que em costarà arribar, que no serà senzill, que hi haurà moments que voldria desistir. Malgrat tot, penso que és el cami que volia fer, el paisatge que vull gaudir, i l'aventura que he escollit, i segueixo caminant. Però tú has triat el cami més fàcil, que comporta bifurcació de desti.Sort.

8 comentaris:

PetitaCriatura ha dit...

Paisatges curulls de bellesa. Els camins que triem poden ser els més difícils, però si són els que volem, el destí que ens espera segur que val l'esforç. Molts ànims, guapa. :-*

Babèlia ha dit...

Segur que seguint el GR te n'has adonat que quan es tanca un camí s'obre una carretera... llavors la nomenclatura canvia, però també hi podem fer excursions. Un petó ;-)

vafalungo ha dit...

Hi ha qui encara creu que la gràcia està en arribar abans i no en gaudir del paisatge. Però cadascú segueix les seves passes i el mapa vital que portem imprés no sabem on ens durà. Allà on sigui, valdrà la pena. Segur.

EQMEVD ha dit...

Bifurcacions.
Sempre sap greu esqueixar camins fins aleshores compartits.
inevitable, suposo.
No hi ha camins fàcils.
Per ningú, crec.

Anònim ha dit...

Ai petitona...Potser és hora de deixar de seguir un itinerari o un recorregut marcat, un camí que altres ja han fet. Llança't a l'aventura i inicia'n un que sigui teu, crea el teu propi camí.

Una abraçada

bimbonocilla ha dit...

Com va?

no sé.. jo aniria cap a la Cala, no??

Anònim ha dit...

Hola Laia, quin goig trobar-te per la Web. M'ha fet molta il·lusió trobar-te, descobrir aquesta vessant literària i sobretot fer-me venir ganes de fer aquesta ruta que descrius amb tu! Ha de ser genial!
Un petó!

Laia ha dit...

Desconec si aquest sender és el bo, però el paisatge fa que valgui la pena continuar avançant.

Petita: Hi ha moments de tot, quan arriba l'horabaixa "apretes" les dents i penses en els bons moments del recorregut. I els bons moments et fan oblidar la resta. Segur que val la pena. Un petonàs.

Babèlia:Tens raó, però si el que t'agrada és fer excursions per camins..... per molt ben senyalitzada que estigui la carretera.... Un petó.

Vafalungo: El paisatge i l'experiència és el més important. El dia a dia és la meva prioritat. Un petonàs.

Elquemai: No és gens fàcil, i menys quan ambdós teniu ben clar que aneu en la mateixa direcció. Un petó bonica!!!

Anònim: Ja saps que m'agrada obrir vies, quin problema hi ha que alguns trams ja existeixin? jo em sento còmoda en aquest cami, quan no em compensi........ Buscaré ruta alternativa. Petonets.

Bimbonocilla: Jejeje. La cala és molt bonica, però el sol apretava molt ehhh. Però el camí i l'esforç és el més interessant.

25:Mmmhmhm,visita'm quan vulguis.Però si no em dónes més pistes de la teva identitat....... Moltes gràcies pel comentari.

L'hora