GR-92.

Un mapa, dos amics i tres motxilles curulles de pensaments. A mida que anem fent via, les motxilles pesen cada vegada menys. Potser a causa del recorregut, de la bellesa del paisatge o que les cabòries compartides son més lleugeres i més fàcils de portar.

Començo a acusar el cansament. Em costa caminar, sento les meves passes més lentes, fa molta calor i encara falta molt per arribar. En algun moment miro endarrere, potser seria millor girar i tornar pel cami que conec, el recorregut fet, el trajecte curt, la via fàcil.


Toca decidir, i miro endavant, m'adono que no soc com tu, se que em costarà arribar, que no serà senzill, que hi haurà moments que voldria desistir. Malgrat tot, penso que és el cami que volia fer, el paisatge que vull gaudir, i l'aventura que he escollit, i segueixo caminant. Però tú has triat el cami més fàcil, que comporta bifurcació de desti.Sort.