La descoberta.

dilluns, 5 de maig de 2008


Per molt que passem per un lloc, i per moltes vegades que hi haguérem estat, hi ha coses que ens passen per alt. Sovint no parem atenció als petits detalls. Què màgica és la descoberta quan ens adonem del que succeeix al nostre voltant i a nosaltres mateixos. Fins i tot enmig d'un bosc.

9 comentaris:

bimbonocilla ha dit...

ulls ben oberts...
... SOBREtot enmig d'un bosc
;P

Anònim ha dit...

molt bona reflexió, sovint els arbres no ens deixen veure el bosc, i es bo fer l'esforç per veure'l!!
;)

Unknown ha dit...

Quina meravella entrenar aquesta visió que ens descobreix paisatges nous amagats en aquells de quotidians. Quanta bellesa, quanta màgia, quanta vida se'ls escapa als qui s'entesten a veure només allò que ja estan acostumats a veure.

Judit Ortiz ha dit...

Felicitats per aquesta nova perspectiva, cal ser molt inquieta per a no conformar-se amb el que veiem a primer cop d'ull.

República B612 ha dit...

Tens massa raó! Anem tan distrets pensant en "coses importants" que ens perdem les coses bones, les petites, les delicades, les que conformen la realitat del que ens envolta, del que, de fet, som.

Laia ha dit...

Marta: Es que anem tan despistats...... ;)

Francesc: Es quasi millor el teu comentari que la meva reflexió.

David: A vegades en els llocs més inesperats trobes veritables tresors.

Sigorgik: Si, molt inquieta, S'ha de veure tot des de totes les cares possibles.....

B-612:Tendim a veure només les grans coses, sense veure que ens nodrim del conjunt de les petites.

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada!!!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Hem de practicar aquest art de trobar els petits detalls de la nostra quaotidianitat i fer-los especials.

Anònim ha dit...

mira què acabo de llegir, crec que està relacionat...

Diego no conocía la mar. El padre, Santiago Kovadloff, lo llevó a descubrirla. Viajaron al sur.

Ella, la mar, estaba más allá de los altos médanos, esperando.

Cuando el niño y su padre alcanzaron por fin aquellas cumbres de arena, después de mucho caminar, la mar estalló ante sus ojos. Y fue tanta la inmensidad de la mar, y tanto su fulgor, que el niño quedó mudo de hermosura.

Y cuando por fin consiguió hablar, temblando, tartamudeando, pidió a su padre:

—¡Ayúdame a mirar!


Eduardo Galeano - El Libro de los abrazos

Laia ha dit...

Jesús M: Tens tota la raó. Hem d'aguditzar els sentits per fer palesa aquesta reflexió. Una abraçada.

Francesc: Es tracta d'això. Molt maco el text. Ben trobat.

L'hora