"Els columpios"

divendres, 7 de març de 2008


Torno a la infància en veure aquests gronxadors.Un salt enrere en el temps. No existia la por. Grans dosis d'atreviment. La fita era descobrir/investigar tot el que ens envoltava, tot el desconegut.La major part de conquestes es planificaven al voltant del "columpi" de la plaça. Era el campament base, el lloc de reunions.
En gronxar-me, s'endegava un mecanisme al meu cervell que em feia balancejar-me més ràpidament, amb més força. Les cames suraven suspeses al petit artilugi, les mans premien la cadena amb força, i la imaginació es trobava en el punt més àlgid del vol. Qualsevol cosa era possible.
Fa dies que no pujo a un gronxador, com deuen ser els seients d'ara? Possiblement tinguin un cadenat més fort, però més curt. Un dia d'aquests deixaré estacionada l'escombra i hi pujaré per tornar a volar com quan era petita: Sense por, amb total llibertat, impunement.Tenir la sensació de perdre el món de vista, d'estar per damunt de coses banals, les marques del cadenat a les mans. Hi ha fites que no han canviat. Us gronxàveu en columpis com aquest?

11 comentaris:

bimbonocilla ha dit...

jo de tu... ho faria PLAN A del cap de setmana!

SHADOW ha dit...

Jo tampoc hi he pujat, principalment perquè no m'hi cabria el cul :( Però si pots, endavant! Deu ser ben alliberador gronxar-se i deixar fugir les males històries!
Ja m'explicaràs, una abraçada

Unknown ha dit...

No coneixia aquest model de seient. Els que més recordo son els que hi havia a l'escola, amb seient de ferro i sense totes les mesures de protecció que ara tenen. Si tenies prou nassos podies arribar a fer la volta de campana. Tothom en parlava, però encara no he vist ningú fent-ho. Recordo posar totes les meves forces per gronxar-me més i més fort, intentant de tocar els núvols amb els peu. Renoi, quins viatges, tens raó. Quina màquina d'aventures. Recordo de gronxar-me dret, intentant arribar el més amunt possible sense caure. El tacte fret i aspre de les anelles de les cadenes de ferro que el subgectaven. Baixaves amb el cor accelerat i les mans vermelles i adolorides, això si no venia abans el senyor "fransiscu" que amb una veu potent ordenava "Nanu! baixa d'aquí ara mateix o et futaré un calvot". Quina por... com corríem tots...

Gràcies pel caramel de records Laia. Que bons que són.

Jo no crec que torni a probar-ho. D'una banda, crec que, com diu la Shadow, no m'hi cabria el cul. De l'altra... les ordenances de civisme de l'Ajuntament de Barcelona han previst multar als adults que facin un ús indegut de les instal·lacions destinades al joc infantil. Pot ser hauríem de reclamar que fessin parcs d'adults...

PetitaCriatura ha dit...

Siiiiiiii!!!! Jo em gronxava en un que tenia una publicitat igualeta a aquesta. Els meus són records d'estiu... I a tot el que esmenes, hi afegiria també el sorollet de les cadenes: nyic, nyic, nyic... Què guai, Laia, m'ha agradat molt aquest post.

vafalungo ha dit...

Visca els columpis! Deu ser de llavors que ens ve l'ànsia de volar? Amunt! Sempre amunt! Una baraçada gronxada

Anònim ha dit...

Doncs jo,quan hi tinc la oportunitat si que hi pujo, a la meva neboda li agrada molt, i pq no dir-ho a mi també jeje. tranquils que el cul hi cap just però i cap. val la pena pujar-hi pq és com una ventolada de aire fresc i inocent de la nostra infantesa.
com sempre m'ha agradat molt el post.

Anònim ha dit...

Quin gran record. Si tanco els ulls puc sentir l'aire a la cara,puc sentir com els cabells van a munt i a baix. Puc sentir les cadenes enroscades a les mans, i aquell olor caracteristic a rovellat que et deixaven..
No saltaves tu? Jo m'havia jugat el fisic mes d'una vegada saltan, i fins i tot me l'havia deixat. Quin records. La proxima vegada despres del cafe anirem al parc a gronxar-nos

Babèlia ha dit...

jo em columpiava... i en menjava...
petó!

Judit Ortiz ha dit...

Tinc la sort de portar al Max al parc, de pujar-lo al "columpio" de bebés (amb protecció...) i llavors no ho puc evitar, pujo al del costat i ens gronxem els dos! El cul m'hi cap i si estigués a Barcelona desafiaria les ordenances municipals (se me'n foten: ells no em robaran aquest dejà vu). De petita imaginava que donava la volta de campana quan l'impuls era terriblement perillós. Jo de tu hi pujaria JA!, no esperaria a cap dia en especial. Fés-ho!

Laia ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.
Daina, et repto a pujar al columpi amb mi sense deixar-hi les dents, clar. 1 Ptó.
Babèlia: Era bona ehhh????Ptns.
Marta, Shadow i Sigorgik, la setmana vinent hi pujo, ja en penjaré la prova.Ptns.
Anonimeta meva, el cul t'hi cap perfectament, ja t'ho dic ara, i gràcies per llegir-me i pels teus comentaris.Molts petonets.
Vafa i Petita, us repto a pujar-hi, nyic, nyic. Ptons.
David: Les ordenaces de civisme??? deixa't de ruqueries i fes la instància a l'ajuntament.M'ha agradat el teu comentari, jeje. Ptns.

Laia ha dit...

Marta, benvinguda i espero que passis per aqui molts capvespres. Per cert, a l'hora de berenar m'he passejat pel teu blog i t'he linkat.

L'hora