Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 – Barcelona, 2008). Poeta, narrador, assagista i dramaturg, ha estat un dels escriptors més representatius de la literatura catalana de la postguerra, especialment pel seu paper com a creador i editor de la revista clandestina Poesia. La seva admiració pel pintor Pablo Picasso el va convertir en un dels principals experts internacionals sobre la seva figura i obra, del qual n’ha fet nombrosos estudis.
La Generalitat li va atorgar el 1984 el premi de Literatura Catalana d'Assaig per l’obra Nous quaderns de l'alquimista i l’any 1989 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi. Palau i Fabre va rebre també el Premi Nacional de Cultura; la Medalla d'Or de l’Ajuntament de Barcelona; el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el premi Crítica Serra d'Or d'obres completes, entre d’altres. Des del 2003 la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, creada en honor seu, vetlla per difondre i conservar l’obra de l’escriptor
Jo em donaria a qui em volgués
(Josep Palau i Fabre - Maria del Mar Bonet)
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes
Poesia. (Una gran pèrdua per als Països Catalans).
dissabte, 23 de febrer del 2008
Publicat per Laia a 21:10
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Doncs sí... una gran pèrdua... la història, com sempre, li farà l'homenatge que es mereix...
Sempre ens queden les seves paraules. Per sort.
Una abraçada!
Malgrat que sóc un lector casual de poesia, sempre sap greu la pèrdua d’un creador de la seva alçada.
Un bonic homenatge per a un poeta que com bé dius és una gran pèrdua per als Països catalans. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada