No era el lloc més idoni, però sens dubte el més romàntic per observar aquest espectacular fenòmen.
En silenci, arran de mar, i coberts per un llit d'estels gaudiem l'un de l'altre.
L'escassa contaminació lumínica contrastava amb la lluentor dels nostres ulls, a qui només Venus feia la competència.
Cel ras i les Llàgrimes de Sant Llorenç, entre esglais i l'excitació del moment. Un desig per cada estrella fugaç detectada.
Diria que la força que atrau les restes de cometes i les fa fregar amb l'atmosfera és la mateixa que m'apropa a tu, exceptuant-ne la desintegració.
Mentre la terra creua aquesta part de l'espai, m'adono que girem en la mateixa òrbita.
El pas del temps i aquest projecte en comú, fan que, com els cometes, ens anem desfent de petits fragments del passat,i, aixoplugats pels nostres cossos i un grapat de desitjos al sac, transcorre una altra i especial nit, al teu costat.
On van a parar els desitjos demanats? Ens seran concedits? Quin és el màxim de desitjos concedits per estel caigut?
Les Perseides.
dijous, 13 d’agost del 2009
Publicat per Laia a 11:29
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
formular el desig ja és el primer pas per aconseguir-lo, Però no és l'últim.
de vegades en lloc de demanar nous desitjos...tindriem que agrair els que ja se ens han complert. oi?
un petonet, nina
Vam intentar-ho contemplar des de casa però només veiem avions de Ryanair camí del camp d'aviació de Vilobí d'Onyar. Una altra espècie de desitjos fugaços ...
com diu l'amic Jesús Ma, cal fer també i sovint no cauen en el solc adequat... però alguns, per sorpresa del desitjador, s'acompleixen quasi d'immediat... menys allò que et faria feliç però ja no és possible... :(
salut
Jo no en vaig veure ni una.... grrrr
Publica un comentari a l'entrada