De vegades passa. Passa que malgrat tensar la corda, i malgrat protegir (te) creant falsos dics, t'acaba arrossegant la corrent.
I passa que et veus lliure, però desbocat, sense rumb, ni pots posar-hi fre, perquè no està al teu abast.
I arriba el silenci, i amb ell la calma. I enlloc de sentir-te privilegiat per trobar-te sa i estalvi (malgrat les petites ferides de guerra que couen amb la sal), i agraït per haver esdevingut un supervivent, et sents un desgraciat, per trobar-te perdut i desorientat en la inmensitat del mar, sol com un mussol. També passa.
Vent de Llevant.
diumenge, 4 de gener del 2009
Publicat per Laia a 16:43
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
I doncs? Què vols ? Anar en terra ferma ? Allí també hi bufa el vent i hi pedrega i llampega i ... després del temporal arriba la calma i tornem a començar ...
Tens tota la raó. Has vist com ha quedat el llagut???? partit per la meitat. I ara què?Jo vull anar a les regates amb aquest llagut. I si, ja ha sortit el sol.Benvingut sia.
Publica un comentari a l'entrada