IML.

dilluns, 29 de març de 2010




Es va despertar perquè notava l'escalfor dels raigs de sol a les galtes, maleïnt-se perquè un dia més no havia sentit el despertador. I, en girar-se, el veié allà, dormint plàcidament al seu costat.
Tenia un vague record del que havia succeït la nit anterior, el tuguri de mala mort on va conèixer al seu company d'alcova, en com s'havia anat excitant amb la boca d'aquell estrany, i com desitjava que se l'endugués a un lloc més íntim on deixar-se anar.
Aquests pensaments la van seguir fins la dutxa, i amb l'olor del sabó li van venir unes fortes punxades al cap, signe inequívoc del més que evident coqueteig amb l'alcohol d'anit. "Una ja no recorda l'últim dia que va sortir i va arribar sòbria a casa". Començava a pensar si estava estrenyent massa el cercle amb el BombaySaphir (familiarment conegut com Blauet), el món de nit i les cada vegada més freqüents sortides/turques/estrany al llit. Es deia a si mateixa que aquesta quadratura començava a causar estralls en el seu estat general de salut, pensava que no podia ser bo de cap de les maneres per la seva autoestima, i, amb aquesta reflexió obrí la porta de la nevera tot agafant-ne una poma i el bric de llet.
Anava de bòlit a diari, sortia de casa d'una revolada fent espetegar la porta, sense temps ni d'esmorZar. Però avui, malgrat la ressaca, havia tingut en compte el canvi d'hora, i encara tenia uns minuts per foragitar l'invasor del seu llit i xarrupar l'última gota de cafè amb llet mentre llegia les notícies on line a l'office de la cuina.
Es va calçar les botes comprades un dissabte de rebaixes, i, mentre introduïa la poma a la bossa de mà li va dir que deixés la finestra oberta i la porta tancada en sortir, tot tirant-li una clau que havia de deixar a la bústia del 2n 3a.
Com un autòmat, va pujar al bus 73,i, al cap d'una estona es va adonar que fitava el seu reflex al vidre, el què en mig dels carrers de la ciutat es continuava veient jove, però prenia consciència del cansament de la seva mirada, i de la inexpressivitat/buidor d'aquesta. Potser només era ressaca.

En arribar a la ciutat judicial, va proferir un mot sec, que volia dir Bon dia a l'encarregat de seguretat de la porta d'accès, i sense més dilació va prèmer el botó -1 de l'ascensor d'un únic sentit.
En baixar pensava en un dia més que transcorreria sense veure la llum del sol, al subterrani de l'edifici de l'Institut de Medicina Legal.

Recordà el seu primer dia de treball com a Forense en pràctiques, l'olor característica de la sala, l'estranya fredor que li recorregué tot el cos en prendre el primer contacte oficial amb el bisturí, el pols tremolant-li en anotar el pes dels òrgans a la pissarra que havia estat retolada pels companys del torn anterior com la sala dels caragols.
Aquell mati però, va ser diferent. En mirar la pantalla Samsung 17" va veure que sota el rètol D.P. 731/2010 del Jutjat número 5 de Barcelona hi havia un nom que li resultava familiar, i com a informació rellevant no era infecciós. (Dada a tenir en compte, ja que era conscient que havia d'extremar les precaucions, que no podia permetre's baixar la guardia ni un segon, ni realitZar de manera mecànica el seu treball).
Va revisar el material que l'oficial de la sala li havia preparat, "es que n'arribo a ser de maniàtica i meticulosa", pensava per a si mateixa somrient.....
La totalitat de l'instrumental havia d'estar al seu lloc i en perfecte estat abans d'obrir el sudari.
En fer lliscar la cremallera, i, en posar la càmera a gravar, la seva concentració va augmentar considerablement.

A les 10:20 hores del mati donava inici a l'autòpsia del cadàver que tenia damunt la taula, amb el pols ferm agafava el bisturí (No en va comptava més de 370 autòpsies a l'esquena, amb totes les històries, vivències i informes que s'amaguen darrere de cada cos objecte d'estudi).
Va fer un primer cop d'ull, es tractava d'un home jove, no deuria tenir més de 35 anys, molt fibrat, depilat, cosa que li va fer pensar que potser era ciclista, i si hauria pujat a rodar en bici hores abans de l'esdeveniment.
Va poder observar una amputació de les extremitats antemortem, segurament realitZades a l'hospital capdavanter en aquest tipus de lesions per electròlisi i accidents. Sens dubte, la Vall d'Hebrón era l'hospital pioner, es deia mentre pensava en alguns dels seus companys amb qui havia cursat medicina a la UDL, ara especialitZats. Se'ls imaginava al quiròfan decidint si després de 26 bosses de plasma, continuaven amb les estèrils maniobres; veia la Dra. CAPDEVILA, a qui coneixia com "la Capde" després de l'últim intent clavant-li una injecció d'adrenalina al bell mig del cor, signant abatuda l'exitus a les 02:48 hores.

Eren ja les 13:40 hores, notava un rau-rau a la panxa, pensava en la poma que tenia a la bossa, un dia més se li havien parat les agulles del rellotge en tocar les onZe, ara però només calia redactar l'informe, posar per escrit el que havia copsat; que tenia uns pulmons sans, ensangonats, i amb un pes molt per damunt del normal, finalitZant-lo amb la rigorositat i professionalitat que la caracteritZava, concloïent que la causa de la mort era per un xoc càrdiorespiratori.
(Pensava en la injustícia de tot plegat, en què mentre ella es trobava flirtejant en aquell bar de poc "catxé" de l'Eixample amb un desconegut, una dona es quedava vídua al mateix instant, la mateixa vesprada).

Després de signar i deixar l'informe damunt la taula del Cap de la Guardia per tal que hi donés el vist-i-plau i el trametés al Jutjat pertinent, va deixar els seus estris personals a l'armariet del vestidor femení, es va dutxar en dos minuts i va sortir ràpidament de l'edifici tot devorant la poma.
El seu aspecte era el d'una dona jove, atractiva, pèl-roja, proveïda d'una llarga i arrissada melena, recollida en una cua de cavall, que deixava entreveure el tatuatge sinistre al coll i part superior de l'espatlla, prima i carapigada, vestida amb uns texans i una samarreta que dibuixava el pírcing del melic.
Avançava pel carrer i un pensament l'obsedía: sentía que entre ella i el carnisser de barri de tota la vida tampoc hi havia gaire diferència.
S'estava fent fosc i el forn de pa era a punt de tancar.Li quedaven pomes, iogurts i una petxuga de pollastre filetejada a la nevera.

2 comentaris:

Josep M. Sansalvador ha dit...

Bufa ! Un relat fantàstic. A mi no em fa venir gana, però.

mq ha dit...

molt bon escrit
salut estimada!

L'hora