Un capvespre a l'empordà

Els reis del Raval.

noreply@blogger.com (Laia) — Mon, 21 Dec 2009 11:04:00 +0000

Dissabte al migdia vem dinar en un restaurant de la Plaça Reial. Només entaular-nos, la persona què ens va acompanyar als nostres seients ens va proposar que destinessim un euro de cada àpat a un projecte anomenat Raval Kids, què consistia ( si fa o no fa) en el següent:
El gremi de restauradors de la Plaça Reial, s'havien associat per tal que la mainada més desafavorida del Raval tinguessin regal de Reis, i, amb l'increment d'un euro a la factura de cada comensal, podrien dur a terme aquesta iniciativa.
Vem coincidir que es tractava d'una bona idea, i així li vem fer saber a qui ens ho va proposar, afegint que al final de l'àpat ja decidiriem si hi col.laboravem.
Doncs quina va ser la nostra sorpresa quan ens varen portar el primer plat, què la cambrera es va palplantar davant la taula i, tot lliurant-nos el fulletó fotografiat, ens deixa anar: "Si us ho repenseu, i per tal que aquests nens tinguin reis, us deixo el cartell i decidiu després de dinar".
I vem tenir cartell de Kids des del carpaccio fins al brownie, i finalment, a l'hora de pagar, i, per tercera vegada ens van "oferir" fer el donatiu.
Potser, si en aquest establiment la manera de vendre el projecte hagués estat una altra hi hauriem participat.
Si haguessin deixat una guardiola al costat de la caixa o a la porta d'entrada, possiblement els comensals serien més generosos. Sigui com sigui, no es pot "fer menjar amb patates" una donació que hauria de ser VOLUNTÀRIA.
Així que si volen que la mainada del Raval tinguin quelcom més que carbó, espero que la resta d'establiments adherits tinguin una manera menys agressiva de captar donatius.

Mediocre.

noreply@blogger.com (Laia) — Thu, 19 Nov 2009 09:59:00 +0000

El cartell no pot ser més explícit.

Em pregunto què amaga la ment de cert individu, que, en veure aquest cartell, es permet escriure això:

A posteriori, assegura bé l'obra d'art, i la deixa a l'interior d'un catàleg, que de ben segur serà fullejat per la seva destinatària.

Si per un casual, al començar la teva jornada laboral, trobes al cim de la teva taula el catàleg del "Temporada Alta" que t'havien promès, i en obrir-lo llegeixes una porcada d'aquest calibre, com actuaries?

D'entrada, et quedes perplexa. A continuació penses que potser, si tinguessis a l'oligofrènic al davant, li escopirires a la cara, però després, transcorreguda una estona, consideres que és un insult per a la poesia que s'autoanomeni poeta, i que un escrit tan barroer no mereix ni un sol minut més del meu temps.

Espanta la certesa de tenir un malalt al mateix lloc de treball, que actúa amb total impunitat.

D'Streno.

noreply@blogger.com (Laia) — Wed, 23 Sep 2009 20:31:00 +0000

Les excursions a la muntanya son diferents des que hi anem junts.

Diumenge.

noreply@blogger.com (Laia) — Sun, 13 Sep 2009 21:28:00 +0000

Freda. FReda. FREda. FREDa. FREDA!!!!!

En Venda.

noreply@blogger.com (Laia) — Tue, 25 Aug 2009 09:29:00 +0000

El primer pensament del dia ha estat per a ella; es diu a si mateix mentre acaba d'exprimir la taronja. En deixa la clova al cim del taulell i s'emporta el suc a la terrassa.
M'he tornat a deixar el sucre, pensa; era na Mònica qui parava la taula cada dia. Ja no li agradava asseure's a esmorZar en aquella petita taula de vímet; van triar-la després de tornar de l'escapada a Eivissa, i, ella, es va encapritxar d'aquells coixinets blancs. Maldestre, s'esforça per combinar el blanc amb el pistatxo i el plat taronja, i, pensa si ella ho veiés se les tindrien fort. Li sembla sentir-la riure.
Mira el port amb recança mentre escura l'útim glop del suc d'aquella taronja amb regust amarg de solitud d'estiu. Només ella li endolcia l'estança en aquell apartament de Donosti.

Les Perseides.

noreply@blogger.com (Laia) — Thu, 13 Aug 2009 09:29:00 +0000

No era el lloc més idoni, però sens dubte el més romàntic per observar aquest espectacular fenòmen.
En silenci, arran de mar, i coberts per un llit d'estels gaudiem l'un de l'altre.
L'escassa contaminació lumínica contrastava amb la lluentor dels nostres ulls, a qui només Venus feia la competència.
Cel ras i les Llàgrimes de Sant Llorenç, entre esglais i l'excitació del moment. Un desig per cada estrella fugaç detectada.
Diria que la força que atrau les restes de cometes i les fa fregar amb l'atmosfera és la mateixa que m'apropa a tu, exceptuant-ne la desintegració.
Mentre la terra creua aquesta part de l'espai, m'adono que girem en la mateixa òrbita.
El pas del temps i aquest projecte en comú, fan que, com els cometes, ens anem desfent de petits fragments del passat,i, aixoplugats pels nostres cossos i un grapat de desitjos al sac, transcorre una altra i especial nit, al teu costat.
On van a parar els desitjos demanats? Ens seran concedits? Quin és el màxim de desitjos concedits per estel caigut?

La prova de foc.

noreply@blogger.com (Laia) — Sun, 19 Jul 2009 21:10:00 +0000

L'examen final. Tot o res. Si tornem sense discutir haurem vençut.

Kit Kat

noreply@blogger.com (Laia) — Sat, 30 May 2009 21:42:00 +0000

Escapar de la rutina
Oxigenar/ME/NOS uns dies
Canviar d'aires i de vents
I gaudir de la teva companyia,
sense presses, amb temps, nosaltres....
Fins la tornada!!!!!

Divina Justícia. (Jerónimo, el patrón de los traductores).

noreply@blogger.com (Laia) — Mon, 18 May 2009 09:11:00 +0000

Jerónimo de Estridón (Estridón, Dalmacia, c. 340 - Belén, 30 de septiembre de 420)

"Jerónimo dispuso irse al desierto a hacer penitencia por sus pecados (especialmente por su sensualidad que era muy fuerte, por su terrible mal genio y su gran orgullo). Pero allá aunque rezaba mucho, ayunaba, y pasaba noches sin dormir, no consiguió la paz, descubriendo que su misión no era vivir en la soledad.
La dureza con la cual corregía ciertos defectos de la alta clase social le trajeron envidias, sintiéndose incomprendido y hasta calumniado en Roma, donde no aceptaban su modo enérgico de corrección, dispuso alejarse de ahí para siempre y se fue a Tierra Santa."

Hurgaré en lo más profundo de mi ser,
y, si me queda un ápice de fe,
(prometo escarbar para encontrarlo),
esperaré la llegada de Jerónimo
y que aplique el correctivo
a los merecedores de tal castigo.
(Sin husmear serán encontrados).

Los Motivos de Quique.

noreply@blogger.com (Laia) — Wed, 06 May 2009 21:51:00 +0000

Hay cien motivos más
de los que habían ayer
en el lugar, de aquello que perdimos

Y tú pensabas que no era real
que estaban escondidos
detrás...

A quién voy a esperar
A quién voy a querer... igual

Y tú pensabas que no era real
que estaban escondidos
detrás....

A quién voy a esperar
A quién voy a querer... igual

Anotaciones de un sábado cualquiera......

noreply@blogger.com (Laia) — Tue, 28 Apr 2009 22:09:00 +0000

Cuando eliminas lo imposible, lo que queda, por improbable que sea, es la verdad.

Diada de Sant Jordi.

noreply@blogger.com (Laia) — Thu, 23 Apr 2009 11:59:00 +0000

LA DIADA DE SANT JORDI
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

Us desitjo una Feliç Diada!!!!!

Polaroid 1.0

noreply@blogger.com (Laia) — Mon, 13 Apr 2009 13:36:00 +0000

M'agradava el so de la càmera en disparar,
un clic i a esperar el resultat.
Jugaves a moure la instantània,
i de tant en tant em deixaves bufar,
com si la imatge hagués de sortir abans.
Semblava mentida que d'un giny com aquell
en sortissin aquelles fotografies,
i, la frisança que ens causava l'espera.
Avui però, desitjaria recuperar la vella polaroid
i d'entre l'olor de plàstic cremat,
que emergissin les nostres siluetes
i captar aquests INSTANTS de FELICITAT.

When Night is Falling .London. 09.

noreply@blogger.com (Laia) — Sat, 21 Mar 2009 13:15:00 +0000

Quan es fa fosc, i ens deixem abraçar per la nit, fins i tot podem sentir les nostres passes entre tant silenci. Es quan el cansament ens comença a vèncer, que prenc consciència de com n'ets d'important en el meu avui.
I mentres tinc aquest pensament, observo totes i cadascuna de les llumetes de la ciutat, convertint-les en nits que m'agradaria estar al teu costat, i, desitjant per damunt de tot, que mai s'apaguin les llums a London......

Dilluns.(I cent dillunsos com aquest).

noreply@blogger.com (Laia) — Fri, 06 Mar 2009 21:34:00 +0000

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.
(Junts al Boira gaudint de la pluja i descobrint una Girona completament desconeguda).

El CAPVESPRE!

noreply@blogger.com (Laia) — Wed, 25 Feb 2009 10:44:00 +0000

Quan obrim mires i ampliem l'extensa gamma de colors, ens trobem que som capaços de captar imatges com aquesta. Seria molt romàntica en blanc i negre, però no veuriem com el sol acoloreix el capvespre de Cadaqués, ni l'ampli ventall blaugrana que tenyia el mar. Ni el blanc immaculat de les teves façanes. Ni el càlid moviment en caminar al teu costat. Tot depèn de l'objectiu amb què es miri....

El guardià de l'espigó.

noreply@blogger.com (Laia) — Tue, 17 Feb 2009 21:52:00 +0000

Aquesta tarda he anat novament a aquest indret, mentre gaudiem l'un de l'altre. Les paraules seguien les passes, directes i segures. La ment però, anava força més enllà. La tònica habitual dels últims dies, una descompensació entre el que queda per recòrrer i el saber on estem en cada moment. Perquè quan et tinc al costat el temps se m'escola de les mans, i ens submergim en jocs de paraules i mots en plural.
El plural és quelcom més que un passeig de dos, és arribar a l'espigó i ser capaços d'enfrontar-nos amb el peix dels ulls rabiosos. És tenir la certesa que entre els dos podem vèncer, i sobre tot, és compartir les tardes que, com la d'avui, no serien possibles si no empressim mots en plural, dificils d'articular.
La comoditat i fluïdesa a l'hora de conjugar formes i temps verbals, i veure que el peix es descoloreix a mida que passen els dies, és el que em fa arriscar a fer petites passes endavant.

Remei.

noreply@blogger.com (Laia) — Mon, 09 Feb 2009 21:45:00 +0000

I ara què? Podria sortir corrents!!!!

Ángulos variables.

noreply@blogger.com (Laia) — Mon, 02 Feb 2009 10:58:00 +0000

Desde éste ventanal observo la ciudad y el mar e imagino cómo sería mi visión de todo lo que me rodea desde otra perspectiva.
La cámara seguiría siendo la misma, y me pregunto cuál sería el objetivo, de haber vivido en otro lugar, de encontrarme tras otra ventana.
Llego a la conclusión que sólo puedo immortalizar el AQUI y el AHORA y éste primer plano me aturde, y cierro la ventana.
Y si, si me preguntas si te echo de menos no sabría que responderte y me escudaría tras la cámara, buscando señales que captar.

I?

noreply@blogger.com (Laia) — Mon, 26 Jan 2009 22:17:00 +0000

L: Quedem demà per fer un cafè?
X: No! Tinc una relació de parella i vull continuar amb ella.

(Resposta incorrecta, a menys que creguis en els efectes secundaris de la cafeïna. On son les excuses banals?)

LA MEVA!

noreply@blogger.com (Laia) — Wed, 14 Jan 2009 11:54:00 +0000

A simple vista, mateixa aparença. Similar composició. Descripció (semi) idèntica. Si tenen tant en comú, per què la seva textura és tan diferent? Per què el meu paladar aprecia l'exquisidesa d'una, i la mediocritat de l'altra? Hi ha algun element subjectiu que decanta la balança al teu favor?

Cosas que nunca te dije.

noreply@blogger.com (Laia) — Wed, 07 Jan 2009 16:34:00 +0000

"Deberiamos vivir la felicidad intensamente,y, y tendriamos que poderla guardar para que los momentos en que nos haga falta pudieramos coger un poco. Del mismo modo que guardamos cereales en la despensa o recambios de papel higiénico por si se acaba."

Vent de Llevant.

noreply@blogger.com (Laia) — Sun, 04 Jan 2009 15:43:00 +0000

De vegades passa. Passa que malgrat tensar la corda, i malgrat protegir (te) creant falsos dics, t'acaba arrossegant la corrent.
I passa que et veus lliure, però desbocat, sense rumb, ni pots posar-hi fre, perquè no està al teu abast.

I arriba el silenci, i amb ell la calma. I enlloc de sentir-te privilegiat per trobar-te sa i estalvi (malgrat les petites ferides de guerra que couen amb la sal), i agraït per haver esdevingut un supervivent, et sents un desgraciat, per trobar-te perdut i desorientat en la inmensitat del mar, sol com un mussol. També passa.

Surrealisme i Nadal.

noreply@blogger.com (Laia) — Tue, 23 Dec 2008 17:27:00 +0000

Construïm realitats ocultes i subjacents, com aquelles que afloren en els
somnis!!!!! Feliç 2009.

Hoy.

noreply@blogger.com (Laia) — Thu, 18 Dec 2008 11:36:00 +0000

Un día de éstos, me bajo de las ramas y dejo de esperarte. Un día de éstos quizás encuentres el árbol desierto. Y ése día, habré volado.